L'Article: La paraula a escena

Els inicis de la representació teatral es troben a Grècia i a Roma, al segle IV aC. Aquest és el període en què foren construïts els primers edificis destinats a escenificar obres de tipus literari, musical, òperes, mim, etc. Al llarg dels segles, s’ha anat formant una tradició: el teatre és un espectacle.

Si desglossem tots els passos que han dut una peça dramàtica a escena, trobarem la llavor d’aquella en el procés de creació escrita. William Shakespeare ha escrit textos que no fan soroll, però que han ressonat en molts escenaris d’arreu del món des del segle XVI fins avui. La seva obra continua essent vigent.

En una banda de la balança, hi ha el teatre visual. A Catalunya hi ha companyies dramatúrgiques com “Els Comediants” o “La Fura dels Baus” que s’han encaminat per aquesta via teatral. Tot i així aquestes han partit de textos escrits, populars i clàssics, com Pinotxo (L’aventura de Pinotxo); i Faust de Goethe respectivament.

A l’altra banda de la balança, tenim tota una llarguíssima llista d’autors que han utilitzat el llenguatge literari com a vehicle per comunicar-se amb el públic. Samuel Beckett, per exemple, és un autor irlandès, del període de la postguerra, que a Tot esperant Godot (1953) prescindeix pràcticament de l’escenografia espectacular, per concentrar-se en els diàlegs dels personatges. En el teatre català, autors com Joan Oliver i Josep Benet i Jornet han tingut en compte el text a l’hora d’escriure peces com Primera representació (1955) i Desig (1960). Ambdós escriptors han treballat la paraula.

La paraula constueix un món i uns personatges ficcionals, que són transmesos als espectadors. Es crea, doncs, una comunicació entre l’autor, els actors i el públic. Perquè el teatre és literatura, i té un llenguatge propi i genuí. Qualsevol posada en escena sigui visual, muda, o amb paraules té un text precedent. Ara bé, la paraula és l’essència de tot gènere literari, i per tant crea i dóna forma a infinitat de móns ficcionals; un món que rep vida i que provoca la catarsi en el lector/espectador (la catarsi s’esdevé quan una obra d’art apel.la la sensibilitat d’aquest). Text i escenari tenen un mitjà comú que els uneix: la paraula.