Antaviana 6.0

1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura? No en va ser un, en va ser un munt, tots ells d'en Jules Verne. També recordo de l'adolescència "El senyor dels anells" de Tolkien i els reculls d'en Quim Monzó. Més endavant, el primer llibre que em va obrir les portes de la literatura i que em va convèncer de fer filologia va ser "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals", que me l'he llegit i rellegit moltes vegades. 2. Quan et vas adonar que t’agradava escriure? Vaig tardar en adonar-me'n. A mi, el que en veritat m'agrada és llegir. Però després vaig comprovar que en llegir un llibre que valia la pena, em quedaven les ganes d'imitar l'escriptor o l'escriptora. I quan em vaig enganxar a llegir poesia durant la carrera, ja no em vaig aturar. 3. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”? La inspiració la pots trobar en qualsevol moment del dia i

què llegeixes...

Quan era petita, vaig sentir una cançó que començava dient: Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums. En Jaume Sisa, el seu creador, començava a convidar a casa seva a tota una sèrie de personatges provinents dels contes populars, dels còmics, i dels acudits ; des del conegudíssim Jaimito dels acudits passant per Pinotxo, fins a arribar al Popeye. Des d'aquell precís instant aquella cançó va formar part de la meva particular banda sonora. I cada vegada que sento la tornada, aquella que molts de nosaltres coneixem: Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú, torno a aquell primer dia, i en aquell instant recordo novament aquells darrers versos tan ben escrits i tan ben cantats: Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu.També pots venir si vol

Abans d'entrar, començo a sentir l'olor dels llibres. Un cop, a dins una munió de lectors i lectores empedreïts passegen i s'aturen a cadascun dels estants, s'aturen a tafanejar pàgines i pàgines esgrogueïdes, de llibres d'autors que molts han llegit, i que avui encara llegim. Potser fins i tot, s'arrisquen a comprar un exemplar d'aquells que tenen les tapes dures, i que fa goig tenir a la biblioteca. I inclús potser algun lector s'imagina que és aquell personatge de Cortázar que comença llegint una història i acaba essent el protagonista d'aquella història. Ens abandonem en la immensitat dels llibres per uns dies al Saló del Llibre.

Avui he tingut el plaer de descobrir noves obres corpòries de'n Joan Brossa. Primerament, hem arribat a la Vall d'Hebrón, i a prop del Velòdrom i el Parc d'Horta, hem pogut admirar el "Poema visual transitable en tres temps". Es tracta d'una A, una sèrie de signes de puntació escampats per la gespa, i una A destrossada, és a dir, naixement, camí i mort. Joan Brossa definia l'A destrossada com un símbol que indica la destrucció de la vida tal i com podem observar en aquests versos "L'última lletra de pedra/ens recorda el destí, caiguda a trossos: l'assolament i els signes d'entonació o pausa -com al llibre-són incidents del discurs". Un Autocar ens ha dut fins a Sant Adrià, i allà hem pogut observar "Record d'un malson" on el poeta va crear una efígie de marbre de l'alcalde franquista de Barcelona Josep Maria de Porcioles col·locada en una safata feta de bronze, situada en una cadira de ferro, símbol del poder. Seguid

Quan l’atzar em va fer topar amb tu, el teu nom va néixer dins meu. El teu nom em persegueix allà on jo vaig. Ara tots els altres es diuen com tu… I jo vull obrir la teva porta i entrar dins, vull esbrinar que hi ha darrere aquelles lletres que em deleeixo al pronunciar-les. D’amagat, escric el teu nom al meu diari personal, que ningú pot llegir, ni tan sols tu. I aquell ésser que tots anomenem Futur és una porta tancada amb clau. Una clau que jo voldria tenir. Desitjaria tenir el teu nom a les meves mans, però és un colom blanc que ningú pot tocar. De nit, tanco els ulls i somnio una vegada i una altra que puc tocar aquell colom, i fer-lo meu per uns instants efímers i irreals. Visc en un somni, un somni que un dia es trencarà, i aquell dia desaré el teu nom dins el meu bagul.

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món ( http://jmtibau.blogspot.com/ ) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs. L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent: "Poc després d’haver passat el Coll d’Àrea, van venir-me ganes de contar la història de la casa i de la dona meva, i de tot allò que havia perdut amb el miratge." En Jesús M. Tibau ha posat al seu bloc els 37 blocs on podeu trobar els 37 fragments. Si voleu participar en el 30è joc literari aneu a Tens un racó dalt del món.

El teatre neix a l'antiga Grècia. Antigament, els actors posaven en escena els drames i les comèdies dalt dels escenaris grecs. Durant el segle XX, es van establir una sèrie de sales de teatre, com per exemple el Teatre Principal, entre d'altres, que avui ens ofereixen diversitat de comèdies i drames. Hi ha doncs una llarga llista de sales de teatre establertes a les ciutats catalanes. Però hi ha una altra llista, no tan extensa, però no menys important. I és en aquesta llista on trobem les sales alternatives de teatre: Sala la Planeta, Sala Beckett, Espai Escènic Joan Brossa, Sala Muntaner, Nou Tantarantana, Versus Teatre i Teatre de Ponent. Cadascun d'aquests espais ens ofereixen una programació de teatre alternativa però de qualitat. Sempre podem optar per veure un clàssic o una obra comercial en una sala convencional, però si algú vol descobrir noves obres i nous autors pot entrar en qualsevol d'aquests teatres. Crec que es mereixen un homenatge perquè en una ciutat

La mà del vent del sud em pessigolleja les galtes. Un somriure neix dins meu. Les roses i els pensaments d’aquest immens jardí escampen engrunes de pol·len per la meva pell de corall. Les fulles d’un jove pollancre ploren, regant els meus cabells d’atzabeja, que s’estremeixen i xisclen. I mentre un grup de joncs em desvetlla tota amb la seva musica, Febus m’abraça amb els seus braços d’or, destorbant volgudament el meu bany d’aigües dolces. Acariciant els racons més pregons...