L'Article:Jornades de la Catosfera 2008

-


















Ahir vaig assistir a les primeres Jornades de blocaires de Catalunya, que se celebren encara avui a Granollers. Primerament, vaig coincidir en un bar de la ciutat, amb Jesús M. Tibau, Sadi Girona, Toni Ibàñez i Jordi Ferré. Vaja que em vaig topar de ple amb el jurat, però no els vaig subornar, pas, no!. Realment va ser un plaer desvirtualitzar-se així i conèixer en persona aquells que també són escriptors i lectors, i que a través de la xarxa i la literatura en llengua catalana estem interelacionats. Després vaig coincidir amb en Llunàtic que fou el "culpable" que jo entrés al món dels blocs. Vam assistir a la primera taula del dissabte 26 de gener, "Els blocs i la literatura" amb Laura Borràs (professora de la UOC), Jesús M. Tibau, en substitució de Biel Mesquida que va enviar un text, que vam poder escoltar els blocaires presents, Miquel Bonfill i Jordi Ferrer, editors de Relats en català, el primer, i Cossetània el segon. I com a moderador teníem en Toni Ibàñez. Tots ells van fer la seva aportació sobre el tema, i fou realment molt interessant. Tant que potser va faltar temps i tot; ja que tant la literatura com les noves formes de publicar com són els blocs són temes que donen per un debat molt extens. És a dir, que fou una taula molt enriquidora però un pèl comprimida, una opinió que també vaig compartir amb el Llunàtic. Realment el que més em va emocionar és descobrir alguns dels meus lectors, i com aquests lectors ja m'associen o em diuen Antaviana.

Comentaris

  1. Jesús M. Tibau27 de gener del 2008, a les 20:07

    Doncs sí, per a nosaltres ets l'Antaviana.
    Llàstima que no vam poder parlar més temps, ja que el dia va ser molt concentrat per a mi.

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls27 de gener del 2008, a les 20:13

    Moltes gràcies per les teves paraules Jesús. La veritat és que anys enrere vaig estar a punt a punt de deixar d'escriure, a causa de crítiques destructives. Gràcies als lectors com tu, el que jo escric té algun sentit.

    ResponElimina
  3. El veí de dalt27 de gener del 2008, a les 23:34

    Així tu eres la xiqueta que estava amb en David a l'hora del cafè? Doncs salutacions cordials i tardanes!

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls28 de gener del 2008, a les 6:16

    Salutacions cordials per a tu també "Veí de dalt".

    ResponElimina
  5. Anònim28 de gener del 2008, a les 20:09

    Sincerament, sent enveja. Sana, però enveja. La propera vegada me’n fugiré, ho promet...

    ResponElimina
  6. Biel Barnils Carrera29 de gener del 2008, a les 19:45

    No vaig poder-hi assitir però he seguit els vídeos de les taules. A la propera edició potser?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació