Antaviana 6.0

S'amplia el termini per participar en aquest concurs fins el 16 de maig. Aquí teniu el conte sencer perquè us pugueu insiprar... I) Un vespre, aquell vespre de lluna plena, el Llibreter anava a tancar la llibreria com de costum, però abans va voler donar-hi una darrera ullada, perquè tenia un neguit. II) El Llibreter, un home d'una cinquantena d'anys, alt, amb ulleres i amb el rostre sempre pensatiu, va començar a inspeccionar, un per un, tots els prestatges de la llibreria. Quan va arribar a la darrera secció, es va quedar perplex. Al terra va trobar un llibre, un llibre obert. "Com hi ha anat a parar?" es deia. De sobte, va sentir un soroll. III) El Llibreter va seguir el rumb dels sorolls, fins que va arribar al taulell. Allà amagada hi havia un nena, una nena d'uns 12 anys. Duia dues trenes rosses, i tenia uns ulls observadors i inquiets. El Llibreter, sorprès, li va preguntar: -Qui ets tu? Però la nena no deia res. El Llibreter va insistir: Qui ets tu? I

Aquí us presento una coneguda història de la mitologia grecollatina: Una vegada hi havia un músic anomenat Orfeu, que tocava la lira i cantava com els àngels. Orfeu fou sacsejat per les sagetes de Cupido i es va enamorar d'Eurídice. Tots dos eren feliços fins que Eurídice va ser víctima de la mossegada verinosa d'una serp. Eurídice mor, i Orfeu gràcies al seu do màgic amb la música li és permès baixar als inferns. Allà es retroba amb la seva enamorada i les divinitats li concedeixen el desig de tornar a veure i estimar Eurídice al reialme dels humans. Només hi ha una condició: Orfeu no pot girar-se i mirar Eurídice fins que arribin a la terra. Finalment, Orfeu desconfia de la paraula divina i la temptació el fa mirar enrere, i aleshores ella desapareix definitivament. La qüestió: quin dilema creieu que planteja aquesta història? Heu sigut mai Orfeu?

AIGÜES DE LA PRIMAVERA Aigües de la primavera que degoten pels jardins, posades damunt les branques, les gotes es tornen brins. Al cor d'una trista fotja tremolen els cels divins. S'acuita la neu a fondre's i baixa torrent endins; la fressa de les escumes, com mou el fullam dels pins! Com sotgen, les flors novelles! Com dringuen aquests matins! Al riu de les aigües noves diuen que hi ha tres remolins: ”L’un molia or i plata, l’altre perles i robins, l’altre l’amor de les dames que captiven els fadrins”. Carner, Josep. “Aigües de la primavera”. Poesia. Barcelona, Ed. dels Quaderns Crema.1992 (p.396)

aquest poema visual?

Amb motiu del 100è joc literari, en Jesús M. Tibau ha organitzat un joc especial, on hi hem col·laborat uns quants blocaires. Trobareu les instruccions per participar-hi a Tens un racó dalt del món Aquí teniu el meu fragment: En Gustav Aschenbach, o millor dir, von Aschenbach, com es deia oficiament d'ençà que complí els cinquanta anys, havia sortit d ela seva casa del carrer del Príncep Regent, a Munic, per emprendre tot sol una llarga passejada, una tarda de primanvera de l'any 19..., sota el cel gris, amb cara de mal temps, que d'un mes a aquesta banda semblava amenaçar la pau del nostre continent. I aquí teniu les pistes: 1. És el fragment incial d'una novel·la d'un autor d'origen alemany. 2. L'acció de l'obra se situa en una ciutat italiana.

S'obre el termini fins al 28 de març per suggerir un títol pel conte per fascicles. Animeu-vos a participar-hi!

Aquí teniu el nové i darrer fascicle del conte per fascicles. Des d'ara, s'obre un termini des d'avui i fins al 28 de març perquè suggeriu un títol. Finalment, jo en triaré un. L'Ariadna va obrir els ulls, no sabia on era ni què li havia passat. Aleshores va sentir una veu familiar que la cridava: -Ariadna! Ariadna! Quan es va despertar es va trobar davant del Llibreter, sense dir res va donar un cop d'ull a l'estança i llavors és quan va reconèixer la llibreria. -Com he arribat fins aquí? Preguntà finalment amb un fil de veu. -T'has desmaiat al carrer, i jo que venia darrere teu t'he dut fins aquí. Ella es va quedar uns moments en silenci. I per sorpresa de tots dos, el llibre que estava desat a l'estanteria es va obrir com per art de màgia. L'Ariadna sense dubtar-ho va fer camí per entrar-hi i abans que ella entrés, ell digué: -Ariadna, pots tornar aquí sempre que vulguis, això serà sempre casa teva. -Gràcies així ho faré, amic Llibreter. - A r

No cal dir ni un mot. El silenci parla per tu. Però ai! els ulls et delaten, et delaten quan tens al davant aquelles nines que et fan sentir com una nena. I zas! ambdues es troben i es produeix un esclat de paraules que no sent ningú. Llavors la sorra deixa de caure per uns instants. En aquell intercanvi de complicitats infinites i indesxifrables, flueix el riu vermell. Aquell moment s'escapa del present, i esdevé un record d'ahir, un ahir que tanco dins del meu bagul particular, on deso totes les fotografies d'altres ahirs i que encara formen part del meu avui.

Quin llibre has deixat a mitges?

1. Quin llibre et va fer entrar en el món de la literatura? — Algun dels primers que devia llegir a l’adolescència. Pel que fa a la poesia, el primer llibre que em va fer estimar el gènere va ser Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. 2. Quan et vas adonar que t'agradava escriure? — Ja ni ho recordo, devia ser en plena adolescència. primer comença com una pràctica circumstancial, fins que, de mica en mica et vas engrescant, i ja no ho deixes. 3. Creus que és cert allò que deia Picasso: "La inspiració es troba treballant"? — Sí, més o menys. Si més no, la “inspiració” t’atrapa després d’haver pensat molt i haver donat moltes voltes a alguna cosa, després d’haver llegit i escrit, i en plena consciència de voler escriure, és aleshores que la inspiració et pot enganxar treballant o passejant, o sense fer res d’especial. 4. Quin autor de la literatura clàssica t'ha marcat més? — M’agradaria creure que tots els que he llegit amb interès. El que m’agradaria que m’hagués

Constantment miro les agulles del rellotge per arribar sempre a l'hora, i tenir els segons per fer tot el que haig de fer durant el dia. De vegades la meva veu, aquella que té el sentit comú, em fa un crit i em demana que per uns instants, efímers, m'oblidi del tic-tac. I és així que ahir vaig tenir un d'aquests moments en què vaig deixar que el temps fugís deliberadament. Aleshores és quan tots els desastres del món sembla que s'hagin aturat i hi hagi un breu espai temporal per retrobar-me amb el meu reflex, aquell que l'aigua que esdevé una mena de riu Lateu. Mentalment, trenco el rellotge de sorra i quan torno a la realitat el torno a recomposar. Quan s'acaba el parèntesi temporal, aquest esdevé part del meu pòsit vital.

Creus que és cert allò que deia Anton Txèkhov: "quan apareix un clau clavat a una paret en un escenari és perquè algun dels personatges s'hi acabi penjant"?