Antaviana 6.0

Esclat de colors. Núvols que juguen a emmirallar-se a les aigües salades. Cel i mar es besen fins a l'infinit. Una àurea colorejada envolta tota la platja desèrtica però no inerta. Qui pogués esbrinar quin misteri amaga tota aquest paratge verge, i anhelat per tothom? Jo m'he deixat seduir per aquest paisatge que no puc fer meu i que només puc veure en somnis.

Certament en un plis plas l'atzar et pot oferir bones notícies o més aviat tristeses. Què podem fer quan entra per la nostra finestra un núvol negre a punt d'explotar? L'únic que podem fer és continuar caminant perquè si ens quedem a terra clavats serem un riu estancat. No podem doncs estancar-nos, hem d'avançar i creure que algun dia els mals moments tot i que no els oblidarem, també ens permetran donar la benvinguda als moments feliços. Hem d'aprendre a valorar les coses importants que tenim perquè això és el que ens enforteix i perquè no hi ha res etern.

Fa temps que de tant en tant un/a seguidor/a japonès/a em deixa comentaris al bloc. Fins fa poc com que no tinc ni idea de japonès no publicava els comentaris, algú molt proper a mi, em va suggerir fer servir el traductor de Google. I així ho he fet. ようこそ、ブログAntavianaする Aquí teniu la traducció del comentari: Mostra l'alfabet romà Habitació per una nit durant una uthome 聊天 聊天 聊天 聊天 Ut ut espai quan Eròtica un web Au Free Zen bellesa 赏 Xina article sobre La Xina de la bellesa Eròtica peça d'un color de la bellesa Lliure Xina nua bellesa 看 un lliure Fòrum Shadow Beni ͼ Ƭ avi de l'avi de l'avi per 红 enganxar Vermell freqüents avi 聊天 看 红 espai viari vermell quan Gaya Rainbow Network línia de la Xina una peça lliure de la bellesa de les ombres Xina Lliure ombra Mostra la bellesa de les Nacions Unides per a adults d'ombres de La Xina tros campana Lliure de les Nacions Unides de Cuixa Yu Xina 戏 beauty bellesa per boniques comprar amor peix de la bellesa eròtica de la bel

M'agradaria tenir una vareta màgica, per canviar allò que no pot canviar ningú. M'agradaria veure't somriure cada dia, esborrar les tristeses del teu rostre i convertir-les en papallones de colors i d'esperança. M'agradaria poder trobar paraules pel teu conhort, i enviar-te una abraçada per aixoplugar la teva pena. Sé que un dia recordaràs això que ara escric per tu.

Comencem una nova secció, batejada amb el nom La lluna, la pruna. Cada vegada que hi hagi lluna plena penjaré algun poema, text o cançó que faci referència a aquest satèl·lit que a tots i totes ens té captivats/des. Iniciem l'anomenada secció amb la cançó que l'ha batejat, interpretada pel gran cantautor Joan Manuel Serrat:

Temps era temps, quan escriptors com Cervantes escrivien amb tinta les seves obres, i justament en aquella època la impremta va suposar un avenç per als que es dedicaven a vendre llibres i per als que els escrivien. Avui dia els formats per a escriure han canviat: ordinadors, blogs, videopoemes, etc. Hi ha nombroses novetats tecnològiques a l'abast dels escriptors/res que vulguin adaptar-se als nous períodes i a aquestes noves eines. Potser hi ha gent que encara és reticent a tota aquesta era digital, però no podem girar l'esquena als fets. Enguany és també l'any en què comencen a posar-se a la venda a les llibreries els e-books , la darrera novetat i el nou format per a llegir llibres. Hi ha veus que diuen que aquesta nova joguina lectora bandejarà el llibre en paper. Qui ho sap? El que sí sé és que encara que constantment sorgeixin nous formats per a escriure, els temes de la literatura continuen essent els universals: l'amor, la mort, la fugacitat vital i una llarga

Dia rere dia els mitjans de comunicació ens recorden com podem fer per ser guapos, prims, i tenir tot allò que hom pugui envejar. Tot això esdevé cendra quan entra per la finestra l'ombra d'aquell ésser que a tots ens evoca la nostra fragilitat. Què som? Som individus vulnerables que sovint caminem a prop de l'abisme, ingorant-ho. Somniem ser algú, somniem ser més que ningú i tot s'esvaeix quan els rellotges fan tic-tac. Quan ens trobem enfront del mirall de la vida, només podem trobar conhort en les paraules d'éssers que ens reconforten en moments baixos. L'únic que podem fer per superar-ho és viure, i saber quines són realment les coses importants.

Com puc expressar en paraules allò que em posa els pèls de punta? Ahir vaig tenir la visió d'un ésser indefens i vulnerable a les portes del camí sense retorn. I en un instant tot esdevenia un no res. Pràcticament inconscient, pràcticament mut. Sang de la meva sang, 95 anys a l'esquena i ara resta sol esperant el son etern. Com puc trobar la manera de compartir el què sento? Sempre m'ha costat acceptar la mort, és com si de sobte aquell ésser vestit de negre truqués a la porta d'aquells que s'enduú i el seu pas no esdevingués desapercebut. Què podem fer davant d'això? Res, esperar, esperar que aquell individu indefens, que encara lluita per sobreviure, descansi i en pau.

Amb el temps t'adones del vertader sentit que prenen les coses.

A dia d'avui, aquest bloc ja té 649 posts, 89 seguidors i moltíssimes aportacions dels lectors i lectores. El més sorprenent és que els lectors provenen de tot arreu, la darrera seguidora és de Londres. Els camins de difusió de la blogosfera són inescrutables. Només cal recordar quan s'ha homenatjat a algun escriptor que ja no hi és en cos present però sí en ànima, la blogosfera s'ha bolcat extraordinàriament. El bloc esdevé un espai continu d'intercanvi de comunicació gràcies a la literatura. Hom pensa que la literatura és elitista que cal saber per llegir. En la meva humil opinió, crec que cada lector fa la seva interpretació de les obres i la multiplicitat d'interpretacions és el que fa créixer el món literari. La xarxa és el canal que ens facilita l'accés als lectors/res que donen vida als nostres posts. Gràcies a tots i totes!

Diuen que quan traspasses la frontera dels trenta-cinc entres en una mena de crisi. Jo he tornat a néixer. Ara se m'obren un munt de portes cada dia, i quan hi ha núvols negres sé que l'endemà tornarà a sortir el sol. Ja no vull mirar enrere, no, ja no cal vessar més llàgrimes, els fets viscuts esdevenen lletres escrites a la sorra que l'escuma marina s'emporta per sempre. Sento que encara he de donar molt de mi mateixa a la vida i als/les altres. És com si de cop fos el personatge del Llibre de Meravelles de Ramon Llull Ara passejo per un sender esquivant les espines. No tinc por de les tenebres, ni de res. Tan sols vull viure i deixar que la vida m'ofereixi les meravelles que té guardades per a mi. Sé que encara vindran penes per plorar i deixar tancades al bagul de les golfes, i em tornaré a aixecar de terra. Ara ja puc cridar que estic aprenent a ser feliç dins d'un món ple de complexitats, misteris i crueltats passades, presents i futures. Sóc la nena d

Avui enceto un nou joc literari es tracta d'associar un fragment d'un text literari a un/a autor/a de la literatura universal. Qui va escriure aquest vers i quin és el títol d'aquest poema? Els núvols són més blancs, el cel més pur . Sí, senyor Valls l'autor és Màrius Torres i el poema es titula Febrer . Enhorabona!

Avui he tornat a fer una visita a les golfes, potser serà la darrera, jo sé què no. De cop, ja no m'ha calgut obrir el bagul. M'he topat amb el mirall de marc daurat m'he trobat amb el jo que fins ara tenia adormit, com aquella poncella que ha de convertir-se en flor. Finalment, he llençat per la finestra els records amargs i la meva pell ha mudat com si fos una serp. Torno a ser jo sense ser aquella nena esporuguida que vivia dins d'una bombolla de vidre que he trencat sense miraments. He tancat la porta de les golfes una altra vegada. S'ha acabat mirar enrere, no vull ser un altre Orfeu.

Hem deixat enrere el solstici d'hivern, dels dies curts i les nits fredes. Hem desat les mantes i les bufandes. Ja no queden rastres dels flocs de neu que van pintar carrers i cotxes. Comencem un nou solstici: flors, pol·len, ocells, fugacitat vital. Sembla com si tot el món es despertés amb la primavera, i com si una alegria ens envaiïs davant de l'esclat de la natura imparable i davant de l'impacable tic-tac que avança més ràpidament. Ara és quan recordem que la vida és com una rosa abans de marcir-se i que cal aprofitar-la al màxim sense mirar enrere.

No esperis que passin els somnis, i esdevindran.

Perdre's en aquest laberint d'arbres amb camins d'aigues dolçes. Deixar-se seduir per l'aroma oxigenat i oblidar sombrívolament on anem i qui som. Seguir el rastre dels peixos sense preguntar-se perquè. Oblidar el tic-tac, i escoltar el remoreig del llenguatge del bosc barrejat amb milers de silencis que mai podrem esbrinar. Oh! misteri, oh! instant irrepetible. No hi ha res, ni ningú que em pugui allunyar d'aquest exili. I quan iniciï el camí de retorn ja tindré recança d'allò que hauré deixat enrere i que mai podré fer meu.

Connectem amb Vicent Partal: Com va néixer l'Internauta? Jordi Vendrell va venir a casa a veure internet, Ara sembla impossible però això passava a l'any 1995. Vam sopar i li vaig ensenyar què era internet. Hores després jo me'n vaig anar a dormir perquè no podia més i ell es va quedar connectat. Al matí quan em vaig despertar encara hi era i ja havia parit el programa. El que no m'explique encara és com va convèncer els directius de la ràdio perquè en aquell temps internet era una cosa esotèrica. 2. Creus que la xarxa té més difusió que els mitjans audiovisuals? És diferent. No es pot plantejar així. El concepte difusió casa malament amb la xarxa. Si la pregunta però és si la xarxa és ja més influient que els mitjans audiovisuals, la resposta és que sí. 3. Creus que és certa aquesta afirmació: “internet és unmitjà de comunicació”? Internet, entre altres moltes coses i també, és un mitjà de comunicació. 4. Ens pots explicar alg

Sovint vivim organitzant el nostre dia a dia, des del moment en què posem el despertador. Ai, si el despertador no sona i arribem tard! Això ens trenca l'ordre. Anem en direcció cap als rellotges però ens oblidem de viure, i viure equival a l'atzar; divinitat que ens fa topar amb circumstàncies inesperades que en un principi subjectiu ens aclaparen. Som passatgers o espectadors? Vet aquí el dilema. Ens oblidem de gaudir dels petits instants: un somriure càlid, una mirada plena de paraules silencioses, uns mots plens de sentit... Aleshores la nostra veu en off ens desvetlla i ens diu que la vida és una rosa abans de marcir-se i que cal gaudir cada segon, perquè després allò viscut potser no ho tornarem a viure; o potser sí. Tot plegat esdevindrà un munt de fotografies en blanc i negre i/o en colors que penjarem al nostre àlbum. I mirarem amb els altres ulls allò que un dia vam gaudir i que ningú no ens podrà furtar mai perquè serà sempre en el nostre trajecte vital, que només

aquest poema visual?

Fa un mes, més de 300 blocaires se sumaven a la commemoració del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu . Espriu fou autor d'una extensa obra en diferents gèneres: poesia, teatre, novel·la, conte... on creà un univers literari propi i singular. I és així que 25 anys després de la seva absència, la seva personalitat i el seu llegat literari van ser motiu d'apunts de les diferents persones que van participar en l'homenatge 25 sense Espriu, amb la col·laboració de Víctor Pàmies , que em va empènyer a iniciar tot aquest enrenou, i de Blocs de lletres que ens va cedir amablement el logo per a fer possible aquest acte col·lectiu a la xarxa. La veritat és que mentre que Espriu semblava realment mort, a la blogosfera la seva figura i la seva obra tornaven a ser presents per a nosaltres, per a tots aquells que sabem que aquest escriptor/a de Santa Coloma de Farners era molt més que un nom i un llistat de llibres publicats. Fou una figura singular i especial que avui encara

Aquí teniu un nou joc literari: la literatura i la primavera . Es tracta que cadascú de vosaltres escrigui el títol d'un poema, d'una novel·la, conte... que versin de la primavera. Començo esmentant el poema que ha servit per donar la bevinguda a aquesta estació: Estacions: Cançó d'abril de Clementina Arderiu

Els dies s'escolen davant dels meus ulls. Intento aturar un segon, que ja forma part del passat. Tan de bo pogués véncer Kronos, aquella divinitat que no ens deixa de petja, esdevenint la nostra ombra. Flors que esclaten davant dels primers dies de primavera mostrant la seva bellesa seductora i només accessible per a les papallones i les abelles. Arranquem a despit fulls dels calendaris, i els instants efímers viscuts ara ja són fotografies que afegim al nostre àlbum vital, aquell que ningú no esborrarà mai ni tan sols les ones. I una veu en off em diu: no miris enrere, no miris, enrere.

El cap de setmana passat vaig viatjar a la ciutat de les falles, les taronges, l'Ausiàs March i en Raimon: València. El trajecte en tren fou curt i a mesura que arribàvem vèiem el munt d'habitatges construïts i per construir, que contrastaven amb els camps de tarongers. L'hotel era d'aquells en què sortia un home d'una certa experiència vital que t'acompanyava a l'habitació i et pujava les maletes. Al migdia, tocava tastar la gastronomia valenciana, un munt de plats deliciosos i característics que ens van fer descobrir noves textures, tal i com dirien els cuiners d'avui. A la nit, vam passejar enmig de la gentada que s'acostava a veure les falles, i que tiraven petards, tot un món per conèixer. A l'endemà, seguint els costums valencians, vam esmorzar xocolata amb xurros per a celebrar les falles. I després l'Alfons Navarret em va rebre al seu programa "Mar de paraules" per parlar de la meva criatura literària. Un viatge ple de foto

Aquí teniu un poema de Clementina Arderiu per donar la benvinguda a la primavera, també podeu escoltar la versió cantada interpretada per Pau Riba. Cançó d'abril Hi tornarem al sol-solet! Tira el braser per la finestra, llença la capa i el barret! Que vingui el sol com una festa i ja no vull sentir més fred. Oh, quin airet! Ja les paraules prenen ales i no cal dir-les sota veu, que en pensament tinc mar i cales i cama nua fins al peu. Adéu, mimoses i nadales: clavells veureu. Fugi l'hivern, fugi la por. Morir? Quan no s'arrisca gaire. Hem de sortir d'aquest racó —deixem-hi el pec i el rondinaire: sortim a l'aire germinal amb ulls d'infant, que miren alt.

El sol ha esborrat la neu de març. Els brots de fulles verdes i flors de colors omplen d'art jardins i boscos. L'ocell ha deixat el niu d'hivern i ara festeja amb l'arbre. L'anunci de l'arribada de la primavera és imminent. Qui fos l'arbre per escoltar el cant d'aquesta au, tan ben pintada.

El 2 de març d'enguany, es va inaugurar oficialment l'Any Maragall . Tenim tot un any per endavant per conèixer i redescobrir la immensa obra del poeta barceloní. Però qui era Joan Maragall? En un principi, podia semblar un burgès com d'altres que es dedicava a escriure poemes en el seu temps lliure, però Maragall era molt més que això. Maragall va ser un poeta que va evolucionar en la seva obra, en el si d'un moviment literari europeu: el Modernisme. La seva trajectòria literària va passar per cinc etapes: tres etapes vitalistes i dues decadentistes. I no podem oblidar tampoc que aquest poeta que fou també articulista, faceta en la qual entre moltes altres coses, no podem oblidar l'obra periodística de La setmana tràgica , un document no només periodístic sinó també històric. Així doncs, Joan Maragall no era simplement un poeta i articulista de classe burgesa, sinó que era un poeta de cap a peus que ens ha deixat un gran llegat cultural de la literatura catalana

Encetem aquesta nova secció de Cinefòrum amb la pel·lícula d'animació UP : Has vist Up? Què opines d'aquesta pel·lícula? On aniries si tinguessis una casa que volés amb globus?

Quan una dona o un home es dedica a escriure i confessa que escriu, o al menys, que ho intenta, la majoria de persones que el/la coneixen li fan aquella pregunta de resposta tan compromesa: Escrius? o Què escrius ara? Jo darrerament responc sempre el mateix: escric al blog, perquè no tinc temps per res més. Perquè a més a més, abans d'escriure m'agrada dedicar un temps a llegir, viure, veure, olorar, sentir... perquè sense la matèria prima bàsica no hi ha raó per a escriure. Vull dir que per a escriure és necessari voler dir alguna cosa, i després ve cercar la manera de dir-la seguint el nostre estil però sempre cercant innovar, és a dir, que un/a escriptor/a s'ha de reinventar, tal i com diu la dita: renovar-se o morir. Així que de moment estic en el procés de descabdellar idees i buscar la manera d'expressar-les amb paraules mitjançant un viatge a Ítaca. I un dia arribaré a l'illa i escriuré l'itinerari viscut en pàgines de llibres de paper o digitals.

a Miguel Delibes que avui ens ha deixat amb un fragment d'una de les novel·les més conegudes, El camino :

1.Quin llibre et va fer entrar al món de la literatura? No recordo un únic llibre, però sí que ja als 8 anys la lectura m’apassionava. Va ser gràcies a la passió per la lectura (i crec que tancada al lavabo de casa meva, per continuar llegint sense interrupcions) que vaig decidir que, de gran, seria escriptora. Algun llibre que m'hagi marcat molt: Els contes de Julio Cortázar, L'assassí cec de la Margaret Atwood. 2. Quan et vas adonar que t'agradava escriure? A l'escola m'ho passava pipa fent redaccions. Però, a més, cada estiu, en començar les vacances, començava també una novel·la (amb boli i en una llibreta d’espiral), que, generalment, no acabava mai. Recordo que als 11 anys em vaig presentar a un concurs literari, que, per cert, no vaig guanyar. I ja sempre el plaer de l’escriptura m’ha acompanyat. 3. Creus que és cert allò que deia Picasso: "la inspiració es troba treballant"? Sí, crec que és del tot cert. Qui va dir: un 10% d’inspiració

Nat King Cole: Dean Martin:

Quan em miro a l'espill, sempre em trobo amb la nena que hi ha a l'altra cantó. Ahir era una criatura, plena de pors, silencis i cicatrius que s'havien de tancar. Avui aquella nena ja no calla, i s'enfronta al monstre de la por. Diuen que amb la primavera la natura reneix, els éssers humans també renaixem amb el pas dels anys, mudem la pell com les serps, i tornem a començar el camí cap a una porta desconeguda. Sempre dubtem de si el camí que encetem serà un camí de roses plenes d'espines. Per si de cas, caldrà portar un bon calçat per passejar-hi pel damunt. I no oblidem de tancar les golfes, aquelles on desem totes les nostres fotografies en blanc i negre.

Aquesta és una cançó d'amor que m'agrada d'una manera especial, no hi ha res més bonic que recordar el somriure d'un ésser estimat. Benko canta When you're smiling al so de la Dixieland Band: Frank Sinatra, la veu:

Milers de flocs gèlids han emblanquinat els meus cabells. El paraigües s'ha rebelat contra el vent. Una cortina de neu cobreix tota la ciutat comtal. Un munt de cares càndides miren embadalits la neu, com el miratge d'un oasi, un oasi blanc i fred, que a tots ens enamora. Aquest paisatge nevat s'ha convertit en una fotografia que guardarem dins del nostre àlbum vital.

Poema de Maria-Mercè Marçal:

Joan Maragall a l'Elogi de la paraula viva defensava la creació literària a raig. Doncs bé, alguns/algunes de nosaltres tenim calaixos on deixem/abandonem esborranys d'idees apuntades en llibretes. De vegades aquestes idees acaben a les deixalles, d'altres les recuperem quan ens dediquem a endreçar les calaixeres. Per una banda, sempre he sentit a dir que hom és escriptor/a si escrius cada dia. Potser no sóc d'aquests/es. Jo necessito trobar idees com fils d'un cabdell.... Hi ha èpoques en què m'haig d'enfrontar amb el processador de textos en blanc. Quan les muses dormen no se les puc despertar. Per l'altra, he sentit a dir que sovint és bo deixar reposar una idea o un esborrany d'un escrit al calaix /"al pendrive". Doncs resulta que el darrer projecte que vaig deixar guardat en un calaix ara és el meu primer llibre de relats en format paper A l'altra banda del riu . No sé si el fet que sóc una persona que es pren el seu temps dava

Potser visc dins una quimera, potser aquests instants de felicitat seran com aquelles estrelles fugaces que s'esdevenen de tant en tant. Sóc en una barca i el riu em transporta corrent enllà, sentint la remor de l'aigua dolça dins meu i no puc parar de sentir aquest pessigolleix i aquella deixa escapar somriures davant de l'espill que no gosava mirar tement que la meva vida fos un mirall trencat. I és que després de períodes de llàgrimes i de camins plens d'espines, he arribat al riu vital que em mostra un munt de meravelles, mai mancades de perills ni de futures tristeses. Però ara, ara totes les cicatrius ja no hi són, he mudat la pell i sóc als inicis d'un nou cicle.

La solució és la Vaca cega de Joan Maragall i en McAbeu, com no, ha encertat la incògnita. Felicitats! -És un ésser solitari. -No és home ni és dona. -És un ésser viu però no és una planta. -És un personatge "orfe de llum". -Camina "brandant llànguidament la llarga cua"

Quan vam començar aquesta iniciativa de recordar la figura de Salvador Espriu el dia que feia 25 anys de la seva absència, poc ens imaginàvem fins on arribaria . Només començar ja es van animar unes quantes persones, i la llista va anar creixent i creixent i el dia 22 F, vam rebre una allau de correus i comentaris de blocaires de tot arreu que han deixat un escrit commemorant la figura del creador del mite de Sinera. I no només això, sinó que avui encara hi ha gent que ens fa arribar el seu "post" parlant d'aspectes que potser que desconeixem, així és la xarxa. És una eina que ens permet fer actes col·lectius per a recordar personatges absents però no oblidats per aquells que els hem llegit i els tornarem a llegir. Avui per exemple, he descobert que al bloc Transeünt que albira el Nord, explica com la poesia d'Espriu ha traspassat fronteres i ha estat llegit i traduït al Bàltic . Potser com deia en Vicent Partal a l'Internauta Salvador Espriu encara no és un clàss

Aquí teniu la cinquena pista: -És un ésser solitari. -No és home ni és dona. -És un ésser viu però no és una planta. -És un personatge "orfe de llum". -Camina "brandant llànguidament la llarga cua"

Voldria cridar sóc feliç. Aquestes dues paraules semblen una quimera. Potser és gràcies a les estrelles que dia rere dia s'esdevinguin fets meravellosos dins del meu cicle vital. Desperto amb il·lusió i em pregunto si demà tindré una nova alegria per a celebrar en silenci i/o amb els altres. Tot passat amarg queda enterrat per sempre. Ara reneixo com si fos un nadó, però amb records, trepitjant amb força el terra. Sóc una enamorada de la vida, malgrat els carrerons foscos i les capses amb sorpreses desagradables. Visc. Visc no com una passatgera que mira el paisatge rere la finestra, sinó que sóc jo la que està "a l'altra banda del riu". Vet aquí una de les meravelles de la vida, viure i gaudir del viure. Deixem enrere els plors, i donem la benvinguda als somriures, seran els vestigis de primavera?

1. Quin fou el teu primer llibre? "El Petit Príncep" (Antoine de Saint Exupery) 2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit? "El guardían entre el centeno" (J. D. Salinger), i "Seda" (Alessandro Baricco) 3. Quin és el teu racó preferit per llegir? El llit, de nit. 4. Digues un llibre que no hagis llegit. "Los pilares de la tierra" (K. Follet) 5. Una lectura inoblidable… "Bartleby, l'escrivent" (Herman Melville)

Aquí teniu la quarta pista: -És un ésser solitari. -No és home ni és dona. -És un ésser viu però no és una planta. -És un personatge "orfe de llum".

Aquí teniu la tercera pista: -És un ésser solitari. -No és home ni és dona. -És un ésser viu però no és una planta.

Aquí teniu la segona pista: -És un ésser solitari. -No és home ni és dona.

què llegeixes aquest mes?