Elegia no escrita

-






Com puc expressar en paraules allò que em posa els pèls de punta? Ahir vaig tenir la visió d'un ésser indefens i vulnerable a les portes del camí sense retorn. I en un instant tot esdevenia un no res. Pràcticament inconscient, pràcticament mut. Sang de la meva sang, 95 anys a l'esquena i ara resta sol esperant el son etern. Com puc trobar la manera de compartir el què sento?
Sempre m'ha costat acceptar la mort, és com si de sobte aquell ésser vestit de negre truqués a la porta d'aquells que s'enduú i el seu pas no esdevingués desapercebut. Què podem fer davant d'això? Res, esperar, esperar que aquell individu indefens, que encara lluita per sobreviure, descansi i en pau.

Comentaris

  1. Mercè29 de març del 2010, a les 17:41

    Em passa el mateix. Em costa acceptar la mort i quan la tinc a prop (un amic, familiar, conegut) em ve una angúnia insuportable i una mena de vertigen difícil de pair.
    Molts ànims per a aquest dur moment.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació