Vestigis de primavera

-




















Voldria cridar sóc feliç. Aquestes dues paraules semblen una quimera. Potser és gràcies a les estrelles que dia rere dia s'esdevinguin fets meravellosos dins del meu cicle vital. Desperto amb il·lusió i em pregunto si demà tindré una nova alegria per a celebrar en silenci i/o amb els altres. Tot passat amarg queda enterrat per sempre. Ara reneixo com si fos un nadó, però amb records, trepitjant amb força el terra. Sóc una enamorada de la vida, malgrat els carrerons foscos i les capses amb sorpreses desagradables. Visc. Visc no com una passatgera que mira el paisatge rere la finestra, sinó que sóc jo la que està "a l'altra banda del riu". Vet aquí una de les meravelles de la vida, viure i gaudir del viure. Deixem enrere els plors, i donem la benvinguda als somriures, seran els vestigis de primavera?

Comentaris

  1. La Meva Perdició6 de març del 2010, a les 15:54

    Felicitats per transmetre aquest estat de gràcia i joia tant difícil d'assoli,r i tant preuat per ser molt sovint, fugaç. A gaudir. ^_^

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls6 de març del 2010, a les 19:01

    Gràcies!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació