L'Editorial: Escriure o no escriure en català

-





















A l'edat de set anys, vaig començar l'aventura d'escriure inventant-me ficcions narratives i sense pensar-m'ho vaig triar la llengua, la meva llengua materna: el català. No és cap secret que quan algú decideix escriure en una llengua minoritària, però no menor, no pensa en ser un escriptor de masses. En aquest cas, comparteixo allò que deia en Carles Riba: Llengua i pensament estan vinculats entre si. Quan escric històries, pensaments, idees, etc. necessito expressar-me en la llengua que he après des del bressol. Una llengua que des de Ramon Llull fins a Mercè Rodoreda, per citar dos exemples, ha construït una cultura: la cultura catalana. I sé que el fet d'aquesta tria pot significar perdre lectors i lectores potencials, però sé que si triés escriure en qualsevol altra llengua, no seria sincera amb els lectors i lectores que sí són potencials. Per tant, seguiré el meu camí literari amb humilitat, coratge i sense bandejar que la meva llengua materna és el mitjà que em permet arribar a vosaltres, quan em poso a teclejar sense descans.

Comentaris

  1. onatge28 d’abril del 2010, a les 21:33

    Els meus sentiments només els sé expresar amb la meva llengua materna, amb la que vaig començar a riure i a plorar. Quan m'espreso amb una altra llengua, mentalment faig una traducció simultània, i no és el mateix. El meu vocabularia és el què és i en el meu idioma. En el meu cas si escrivís en un idioma que no fos el català, no em semblaria que sóc jo. Al marge en el meu cas que no crec defraudar a ningú, però no em puc defraudar jo mateix...

    Salut.
    onatge

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació