Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2010

Llegim amb Vinyet Panyella

1. Quin fou el teu primer llibre?
"Las mejores leyendas mitológicas", Editorial Molino, als set anys. Encara el conservo... i el primer que vaig llegir va ser la llegenda de Perseu i Andròmeda...

2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit?
La Divina Comedia, la poesia completa de Màrius Torres i la poesia completa de Joan Vinyoli. Aquests són els fixos. Sovint, poesia de John Donne i de Rilke. Ocasionalment, biografies d'artistes i de gent interessant.

3. Quin és el teu racó preferit per llegir?
El sofà m'ho fa molt còmode. Al tren, sempre. Al llit, un plaer. A les sales d'espera. Arreu.

4. Digues un llibre que no hagis llegit.
"El código da Vinci".

5. Una lectura inoblidable…
"Vida i destí", de Vassili Grosmann. I alguns els poemes que apunten directament al cor.
"El cor del senglar", de Baltasar Porcel. La poesia de Rilke i la d'Else Lasker-Schuler. Les "Cartes sobre Cézanne", de Rilke. I d…

Reflexió en veu alta: Alguns poetes moren joves

"Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit; (Fragment "Cançó de Mahalta" de Màrius Torres)


En la literatura catalana existeixen una sèrie de noms com Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Ferrater, que han tingut una vida literària i personal breu, a causa d'una malaltia incurable en alguns casos, i d'un suïcidi en el cas de Ferrater.
Cadascun d'aquests poetes han deixat la seva petjada en la tradició literària amb les seves obres: El poema de la rosa els llavis, Poesies, Imitació del foc i Da nuces pueris, respectivament. Cada poeta té un estil genuí, sempre d'acord amb la seva fugaç biografia i el context "socioliterari".
És possible que no hagin pogut desenvolupar una llarga trajectòria literària,però les seves obres són prou significatives, no només per la seva força poètica sinó també pel fet que han esdevingut el llegat d'uns poetes que ens van deixar aba…

Joan Brossa: Què et suggereix...

aquest poema visual?

La barca

Des del port surt una barca, una barca que ens passeja per les aigües que sempre flueixen. Mai sabem on ens durà... Quantes vegades ens durà a l'illa de Cupido.
Abans de trepitjar terra repassarem mentalment totes les parades que haurem fet i totes les persones que haurem deixat enrere. Aquest trajecte és un misteri que ens empeny a fer el viatge per amarrar l'àncora a Ítaca.

Reflexions en veu alta: La blogosfera traspassa fronteres

Avui dia ja no és rar que algú tingui un blog o bloc. Hi ha blocs de totes les temàtiques possibles i imaginables o inimaginables. Aquest espai cibernètic és, òbviament, un nou format digital que ens permet als creadors escriure a diari i tenir feed back amb els lectors i lectores, i que aquests al mateix temps es converteixin també en creadors a través dels seus comentaris.

Una de les coses que més m'ha xocat en aquests gairebé tres anys d'Antaviana és el fet que la blogsfera traspassa fronteres internacionals. I és així que des de fa un cert temps entre els molts seguidors/res, n'hi ha un/a d'origen japonès que de tant en tant deixa escrits els seus comentaris, i jo amb el suport del traductor de Google els tradueixo per compartir-los amb vosaltres. Reament la xarxa no té límits. Celebro doncs que aquest bloc/blog aplegui tants lectors i lectores d'arreu del món.

Petjades fuigsseres (segona versió)

He buscat endebades el rastre de les teves petjades. Caminava per la sorra, però el mar ja se m'havia avançat. Una veu en off em diu que desisteixi de la recerca, i jo encara continuo caminant amb l'esperança inútil que algun dia les trobaré...

La música i els sentits

Escolto en silenci les primeres notes del Rèquiem de Wolfang Amadeus Mozart. En aquell instant tot s'atura per deixar entrar la música. És una missa dedicada als difunts, amb una melodia que es passeja per tots els nostres sentits, que es desvetllen sobtadament i cauen dins d'un son hipnòtic. Qui seria capaç d'escapar d'un captiveri tan dolç?


Petjades fugisseres

Voldria seguir les teves petjades.
Voldria ser el mar que les besa.
Voldria ser la sorra que tu trepitges.
He tornat a perdre el teu rastre
qui sap si mai el tornaré
a trobar,
o caurà
dins del pou de l'oblit.

Com un ocell

Sóc com un ocell,
abandono el Nord i
miro endavant.

Volo cap el Sud i
ja res no podrà
aturar el meu rumb.

Només el cel
és testimoni
de llàgrimes,
somriures,
i amors mai
confessats.

Flors: Pensaments

Cada dia suspirava quan el veia venir.
Cada nit somniava que aquella dolça melodia
era meva.
Els meus pètals van perdre
el seu color,
quan vaig
veure quin
era el
seu autèntic amor,
cel enllà.

Conte per fascicles: L'Arracada extraviada

FASCICLE I:

Després d'un llarg divendres estressant, l'Olga va topar-se amb l'Anna, i ella li diu:
-Olga has perdut una arracada. Instintivament, ella fa el gest de tocar-se l'orella per comprovar-ho. - Tens raó. He perdut l'arracada.

Paisatges literaris: Harmonia

Flor vermella: passió mai confessada; regal d'un admirador secret; diada especial dels catalans. Full blanc: vaixell de paraules, lletres tendres escrites amb la ploma que tremola a cada mot que escriu, pensant en el tu a qui s'adreça. Bell paisatge, quina harmonia despréns que tant em captiva? No podré fer mai meva aquesta fotografia literària, ni tan sols en somnis.

Reflexions en veu alta: Què és poesia?

Des de fa uns dies s'està celebrant a la ciutat comtal l'esdeveniment Barcelona poesia. I aleshores una veu interior em pregunta: Què és poesia? Els gèneres literaris són tan clars? Els romàntics al segle XIX, ja van fer un pas: van trencar les premisses clàssiques pel que fa als gèneres, perquè es van adonar doncs que classificar amb nomenclatures alguns textos era un exercici bastant complex. Avui dia la tipologia de textos literaris no és pas clara, perquè podem trobar poemes narratius i proses poètiques, i inclús podem trobar narracions amb diàleg que semblen escenes teatrals, teatre en vers, i teatre sense paraules, entre moltíssims exemples. Crec que l'important no és dir si tal text és poesia, narrativa o teatre, sinó aprendre a llegir la literatura, deixant que els autors i les autores tant de la literatura catalana i universal ens sedueixin, ens facin somniar i entrar en móns ficticis imaginables.

Dins del mirall

Un vespre vaig somniar que al mirall hi havia un pany. Somniava que tenia la clau per entrar en aquell món. Voldria descobrir què hi ha darrere d'aquell cristall que sap tots els meus dubtes i secrets més pregons. Em vaig despertar i vaig veure el cristall com sempre, sense pany. Potser algun dia descobriré que s'hi amaga dins del mirall.

Captius de l'amor

Qui sap què s'amaga darrere d'un dels misteris més infinits, i que a tots ens captiva? Cupido juga amb les seves sagetes i dispara sense miraments a qualsevol de nosaltres. Estimem, suspirem, desitgem, en silenci, mentre els nostres ulls parlen per nosaltres, sense que ho poguem evitar. Patim desenganys quan aquell que crèiem que era el nostre príncep, només ho era en el nostre imaginari. Els poetes des dels grecs fins a l'actualitat han parlat d'Amor, intentant descobrir la incògnita però, res. Serà aquest misteri indesxifrable el què ens impulsa a seguir el joc de Cupido?

D'un fil sorgeix un blog

Fa molts anys quan escrivia perquè m'encantava inventar-me ficcions narratives, influïda per les meves lectures, mai no m'hagués imaginat el rumb que prendria el meu trajecte literari. I és així, que jo fa tres anys desconeixia el món dels blogs o blocs, fins que gràcies a un amic, vaig encetar l'Antaviana i d'aquí va néixer l'Arlequí. El cert és que en molts moments de la meva vida, he estat temptada de deixar d'escriure, perquè de vegades et topes amb gent que et fa crítiques que no són constructives, i també perquè em mancava tenir estima per allò que escrivia. Però gràcies a aquest espai, he fet d'escriure el meu segon ofici, dia a dia, fins que he arribat al post número 700. Això només és una xifra. Tampoc puc oblidar els nombrosos comentaris que vosaltres, els blocaires, heu deixat aquí, blocaires que heu anat creixent amb l'Arlequí, i que ara sou 100. No hi ha res que em faci més il·lusió que saber que tinc lectors i lectores de tota mena, i q…

Cançó de la lluna

Et miro en silenci,
i quan m'apropo a tu,
ja no hi ets.

Et persegueixo,
sense èxit.

Cruel Atzar,
per què has creat
el dia i la nit?

Només
espero l'instant
en què tu i jo
ens podem estimar.

Gaudir l'instant

De vegades la vida ens ensenya que no sabem gaudir prou de l'instant, l'instant fugaç, que ens deixa un regust dolç. És trist, però en certs moments hi ha situacions, situacions que pateixen éssers estimats propers que fan que els nostres ulls tinguin una nova visió d'allò que vivim dia a dia. Si un dia et topes amb un esguard, un esguard bell, però només és això una topada d'ulls i res més, ja és un motiu per gaudir d'aquest present. La vida ens ofereix tantes coses boniques per a viure i per a recordar... Enmig d'un món ple de complexitats, sovint s'obren portes que ens transporten cap als moments feliços.

El lector respon

Quin/s llibre/s t'has llegit dues vegades? Vas descobrir coses noves a la segona lectura, quines?

Paisatges literaris: Clímax

Aquarel·la natural: barreja de colors groguencs i vermellosos. Fineix el dia, comença la nit.
El sol s'amaga a ponent, amb el mar com el testimoni. Una bandada d'ocells volen cap al déu Apol·lo sense perdre el seu rumb. Qui pogués ser ocell per viure de tan a prop l'efímer instant des de l'inici fins al clímax!

Reflexions en veu alta: l'ou o la gallina?

Fa poc em va venir al cap un pensament, arrel de formar part del jurat d'uns Jocs Florals Escolars. Quan llegeixo, llegeixo primer com a lectora o com a escriptora? Crec que en aquest cas la resposta és clara: abans que res des que som criatures som lectors, devorem llibres, alguns a l'escola, d'altres per curiositat pròpia. I d'aquí pot néixer l'escriptor en potència. En el moment que fem una lectura, jo al menys, sóc lectora però tot i així el meu jo escriptor no dorm, sinó que les lectures sovint m'inspiren, hi ha gent que d'això en podria dir plagis, potser sí o potser no. El que sí que sé és que gaudeixo llegint les obres dels/de les grans de la literatura, i també m'agrada descobrir nous escriptors/es , i així d'aquesta manera veig créixer el meu jo lector i el meu jo escriptor que es complementen entre sí, i que aquell sense l'altre no té raó de ser.

El Qüestionari: Júlia Costa

Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?
N’hi ha molts, des de molt petita em va agradar llegir i escriure. Recordo amb emoció Cuore, d’Edmundo d’Amicis o ‘Mujercitas’. També alguns de Verne, com ara Un capità de quinze anys i d’altres.
Quan et vas adonar que t’agradava escriure?Molt aviat, des que vaig començar a escriure redaccions a escola.
Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?És cert que s’ha de treballar però també crec que hi ha moments de més inspiració que no pas uns altres, crec que la frase exacta és ‘si ve la inspiració que em trobi treballant’. És com allò de si el poeta neix o es fa, ambdues coses plegades donen el millor resultat. Hi ha hagut grans treballadors poc inspirats, que han estat uns grans artesans, i grans inspirats que per manca de constància i treball no han reeixit. En tot cas, quan més llegeixes i coneixes més fácil és que t’inspiris.
Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat …

La literatura mou el món

Des de sempre i ja em perdonareu la innocència, he pensat que el fet d'escriure i llegir podia servir per posar el meu granet de sorra al món. La literatura mou el món, potser aquesta afirmació és utòpica o esbojarrada, però quan vaig començar a ser conscient que escrivia, pensava que el que jo escrivia podia moure una mica el món, o al menys el món del meu voltant. I el cert és que darrerament estic participant en activitats literàries que em fan pensar en aquesta idea: la meva participació en l'homenatge al poeta Miguel Hernández a Santa Coloma, l'assistència a la Festa de l'Ametller dedicada al poeta Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi, la ruta literària personal de l'itinerari Salvador Espriu a Sinera, recitant poemes. Sí potser sí que és una utopia creure que la literatura pot canviar el món, però jo he après a somniar gràcies a les obres (novel·la, poesia, conte, teatre, assaig, etc.) que els/les grans mestres ens han deixat com a llegats, mestres uni…

Flors: Pètals de passió

Esplendor fugaç,
anhel inassolible
del poeta sagaç.

Pètals de tristor
Pètals d'il·lusió
que el poeta
persegueix
amb passió.

Cap pintor
és capaç
de traçar
amb el pinzell
els teus pètals
de passió.

Inassolible

Pots gravar el so de les ones,
Pots banyar-te dins l'escuma salada,
Pots embarcar-t'hi,
però el mar mai serà teu.

Homenatges: Miguel Hernández

Fa poc vaig topar amb la Antología Poética de Miguel Hernández de la biblioteca particular que tinc a casa. El vaig començar a llegir, dins de la meva etapa com a lectora de poesia i de seguida la seva veu poètica em va capitvar. La poesia de Miguel Hernández abraça diferents temàtiques (temes socials, temes universals com l'amor i la mort) amb un estil poètic propi. Enguany se celebra el centenari del poeta, i aquest homenatge ens permet descobrir o redescobrir la seva poesia. Aquí teniu us deixo amb el poeta Gota de agua del llibre Perito en lunas perquè aneu fent boca i vulgueu continuar llegint-lo:
Gota: segundo de agua, desemboca,de la cueva, llovida ya, en el viento:se reanuda en su origen por la roca,igual que una chumbera de momento.Cojo la ubre fruncida, y a mi bocasu vida, que otra mata aun muerta, sientovenir, tras los renglones evasivosde la lluvia, ya puntos suspensivos.