Antaviana 6.0

Imatge presa de la xarxa Un matí de primavera vaig topar-me amb unes nines franques i dolces. No sabia què era tenir papallones a l'estòmac fins que el vaig veure. Ara em sembla que aquell ésser és lluny, molt lluny... Hi ha qui diu que les volves i el pol·len viatgen cel enllà portant un missatge, com quan el mar parla amb el cel.

Imatge presa de la xarxa què llegeixes aquest mes?

Imatge presa de la xarxa Hi havia una noia d'uns 25 anys que tenia una ferida a dins que provenia d'un fet del passat. Aquell dia caminant es va trobar davant de dues portes, una de blanca, i una de negra. Va estar rumiant una estona, però abans que es decidís una mà impulsiva la va empènyer a entrar per la porta blanca. Llavors va ser quan va entrar en una espiral de pors i llàgrimes que formarien part del seu jo adult. I avui es pregunta i si hagués entrar per la porta negra hagués pogut canviar el rumb de la història. L'eco repteix la mateixa pregunta...

Imatges preses de la xarxa Des que som petits, els nostres adults ens acosten a les biblioteques per a llegir els primers llibres. També ens porten al teatre per veure obres de teatre. Recordo que l'any 1979, vaig tenir la sort de veure l'espectacle Antaviana de Dagoll Dagom, de la mà dels contes de Pere Calders. D'ençà d'aleshores em vaig enamorar de les paraules plenes de sentits, de les obres i dels personatges. Més tard quan tenia uns onze anys, la professora ens duia a la biblioteca, triàvem un llibre i el llegíem. Vaig triar el llibre Utinghami, el rei de la boira de la Mercè Canela . I aquella història em va encantar. Un llibre, una obra n'han portat d'altres, i així és com he begut la cultura des del bressol. I és que al llarg de la vida, llegim quantitat de llibres, anem a quantitat d'exposicions culturals, gaudim de moltíssimes obres de teatre, i tot això ens forma no només culturalment sinó també com a persones. La literatura, l'art de veg

Imatge presa de la xarxa Desitjaria aturar instants inoblidables. Desitjaria tornar al dia anterior per refer el camí, sense caure. Qui pogués aconseguir el rellotge màgic per tenir el temps a les mans.

Imatge presa de la xarxa què et suggereix aquesta imatge?

Imatge presa de la xarxa Donem la benvinguda de l'estació de les pluges i de les amoretes amb un poema de Miquel Costa i Llobera: Primavera L’abril és arribat. De flors vestida riu la terra, del sol enamorada, i el sol li envia, amb amorosa ullada, ric present de colors, de llum i vida L’airet qui juga dins la vall florida vola escampant essència regalada, canta el dolç rossinyol per l’enramada i cançons noves a cantar convida. Pertot bellesa nova i alegrança... Sembla que el món d’aquella edat primera del Paradís perdut fa recordança. Res com tu en aquest món, oh Primavera! Mes no..., jo sé un abril que al teu s’avança: l’abril d’un cor qui creu, ama i espera!

Imatge presa de la xarxa Sí, es pot dir que gràcies a blogguer he comptabilitat més de mil posts blocaires, d'ençà que va néixer l'Antaviana. En començar simplement vaig crear l'espai per a publicar les meves creacions que tenia desades al calaix. A poc a poc he anat construint les seccions que coneixeu i en les que heu participat. Ara és temps per a deixar que les seccions deixin pas a instants en què m'atanso al teclat i començo a escriure un post de creació literària, simplement perquè em ve de gust. És a dir que cal que les muses descansin de tant en tant, i és així com el blog continuarà creixent. Moltes gràcies a tots i totes els lectors/res que doneu vida a l'Antaviana.

Logo extret de can Blogs de Lletres Aquí teniu una cançó plena de poesia de la mà d'un grup emblemàtic, Esos ojos negros de Duncan Dhu:

Imatge presa de la xarxa Des de sempre, sembla que la poesia sigui un gènere tancat i que no convidi a llegir-lo, fins que topes amb versos de poetes com Baudelaire, Maragall, i una llarga llista de noms de la literatura universal que t'endinsen en aquest món. De fet, gràcies alguns homenatges catosfèrics com el de Vinyoli, Riba, Espriu, Brossa, he descobert i redescobert algunes de les peces poètiques que aquests homes aparentment anònims i senzills ens van deixar. I és que quan et deixes sucumbir pel ritme d'una música plena de paraules amb diferents sentits segons la perspectiva de cada lector/a, no hi ha cap ésser humà que s'hi pugui resistir. Ningú no pot negar que la vida és poesia i que la poesia és vida. La majoria de poetes han escrit sobre temes de la literatura universal que són els temes vitals: la mort, l'amor, la fugacitat de la vida, la llibertat, etc. Algú havia de posar una harmonia i una rima aquestes temàtiques dins d'uns contextos històricosocial

Imatge presa de la xarxa Rengleres de soldats pacífics vigilen el llac. Incomptables éssers diminuts viatgen seguint el corrent. Des dalt del cim de la muntanya amb la neu fosa, se sent l'eco que xiuxiueja amoretes a l'aigua dolça sota els raigs d'or del déu Apol·lo. I de puntetes, de puntetes arriba ja la Primavera esperant que li obrim les finestres.

Imatge presa de la xarxa Una cortina blanca s'escapa de l'estancament i fa l'amor amb el riu; acariciant dolçament les pedres i els peixos que es deixen captivar pel salt de poesia.

Imatge presa per la xarxa Des del dia que neix la poesia, se sap que de tots els gèneres és el que té una força i una singularitat especials, perquè en pocs versos es poden expressar idees dels temes universals que els grecs i els romans ja van immortalitzar, i que els poetes de la tradició i els actuals han reelaborat en les seves obres. Per exemple, en el període malanomenat "Decadència" la poesia va ser un dels gèneres que va impedir que la llengua i la literatura catalanes fossin enterrats. Durant el període del Romanticisme, i amb la ressaca dels fets de la Revolució francesa, la poesia fou un element per reivindicar la individualitat del jo poètic, així com també de la cultura popular i també de la soledat del jo davant d'una societat en constant transformació. Durant el segle XX, es van succeir diferents moviments que semblen oposats però que alhora són complementaris: el Modernisme, el Noucentisme, el Postsimbolisme, i en cadascun els intel·lectuals i crítics va

Imatge presa de la xarxa Un matí de primavera, l'atzar em perseguia sense que jo me n'adonés i amb la seva mà, color d'ombra, em va empènyer cap a un camí. En aquell sender amb vaig topar amb un ésser que no havia vist mai. Ens vam trobar cara a cara per primera vegada, i sense dir ni un mot, vam recòrrer aquell trajecte junts, fins que l'atzar es va endur aquell ésser volàtil, sense que pogués pronunciar la paraula adéu. I jo ara continuo caminant per aquell sender.

Imatge presa de la xarxa Avui he obert la finestra i deixat entrar la dolça brisa perquè escombri les llàgrimes. A poc a poc, es desprèn la cortina de la nostàlgia de la cambra. I dono la benvinguda a la primavera que va entrant de puntetes per tots els racons de la meva llar interior.

Des del blog Tens un racó dalt del món ens repten cada dimecres a jugar amb la literatura. Ha arribat el 197è Joc Literari , que torna a ser un joc creatiu. Aquesta vegada, pocs dies després de la jornada de bookcrossing que es va fer el passat 05.03.2011 a Tortosa, ens convida a escriure un text de lliure extensió i gènere en el qual el protagonista sigui un llibre alliberat a la via pública. Aquesta és la meva particular participació en aquest joc literari: Vaig tornar a la font, però allà ja no hi havia ningú. Havia arribat tard per acomiadar-me d'ell. En un racó vaig trobar el llibre que li havia deixat en un parc i que havia encetat el nostre joc de complicitats. Ara només queda una fotografia gravada en l'aigua de la font.

Imatge presa de la xarxa què et suggereix aquesta imatge?

Imatge presa de la xarxa De puntetes, i sense fer gaire fressa s'acosta, la dona que tots esperem perquè ens ompli els jardins de perfum i de joventut que creiem eterns. De puntetes, ens apropa a l'enamorament sense sentit. De puntetes ja sentim la carícia de la senyora Primavera. Benvinguda, sigueu, senyora Primavera, i no us oblideu de guiar les orenetes.

Imatge presa de la xarxa El darrer dia del mes de febrer em vaig decidir a posar dos posts dedicats a recordar en Josep Maria de Sagarra, ja que enguany es compleixen 50 anys de la seva mort. En un dels posts demanava quin llibre heu llegit els i les lectors. I en l'altre, vaig posar el fragment d'un llibre poc conegut però ple de poesia, i vaig demanar què us suggeria l'esmentat fragment. I resulta que em trobo que no hi ha cap comentari. I això em fa venir una pregunta al cap, Sagarra és un autor oblidat? No es mereix que li facin un homenatge com se li ha fet a en Riba, a l'Amades, a l'Espriu, a la Rodoreda? Crec que Sagarra durant molt de temps ha estat un autor injustament oblidat, i ja vaig dir en un post parlant d'ell que no només fou autor sinó que es preocupava per tots els esdeveniments culturals i literaris del seu temps i en feia articles d'aquests temes. A més, tinc la sort de saber que Sagarra va estiuejar a la Torre Balldovina de Santa Coloma,

Imatge presa de la xarxa Fa pocs dies he sabut que algú que conec i a qui li mantindré l'anonimat està a punt de publicar la seva primera "òpera prima" que es diu en aquests cas. La persona que ha creat la criatura em deia que ella havia llegit molt però que considerava que ella no havia escrit un llibre "adequat literàriament parlant". El cert és que vaig llegint els apunts que publica en un blog, i des que vaig veure el títol i la portada ja em vénen ganes de llegir-lo. I això em fa venir una pregunta: com es comença l'aventura d'escriure un llibre? Cal ser un filòleg, un literat per a escriure? Crec que és possible escriure quan algú té coses a dir, i si a més té una formació autodidacta literària, gràcies a les lectures que ha anat fent al llarg de la trajectòria vital. Per tant, un dia tens una idea, després la vas treballant i la vas convertint en un text literari que esdevé un llibre, el primer llibre. Així em fa il·lusió veure que hi ha molta ge