Creació poètica: De pas

-
















Imatge presa de la xarxa

En un camí del trajecte topem, gràcies al senyor Atzar, amb una persona de pas. És un ésser que apareix en un moment inesperat i que capgira el nostre món. Arriba el moment de la bifurcació dels rumbs: uns ens quedem a la nostra terra bressol, d'altres comencen un nou rumb a l'altra banda de l'oceà. No podem retenir l'ahir ara. Sempre toparem amb persones de pas, que ens obriran un nou camí en el transcurs del nostre trajecte.

Comentaris

  1. Gabriel22 d’abril del 2011, a les 18:06

    Interesant text on l'atzar pot ser un personatge misteriós que canvia el rumb de les nostres vides.
    Bonica fotografia.
    Bon Sant Jordi!

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls22 d’abril del 2011, a les 18:42

    Gabriel, jo crec que sí que l'atzar és un personatge misteriós.
    Gràcies, però no és meva!

    Bon Sant Jordi per a tu també!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació