Antaviana 6.0

Avui en dia sembla que ser escriptor, en molts casos, vulgui dir ser mediàtic, conegut, o sortir a tots els mitjans de comunicació. Un bon amic, en David Madueño, em va dir una vegada que "els escriptors/poetes que no fan soroll són els que continuaran endavant en el món literari". Bé, jo no puc dir si jo sóc o seré una escriptora o no, això ja ho dirà el temps, i els lectors i lectores. Però, sí que puc afirmar que sóc de les que prefereix no fer soroll pel simple fet d'escriure. Escriure i publicar l'escrit no són actes per a alimentar l'ego, no pas per a mi. Escriure i publicar, en el meu parer, és un acte de comunicació i ara amb el bloc ja és bilateral perquè els lectors i lectores poden comentar, opinar, i completar allò que jo intento escriure quan vénen les muses i em desvetllen. Senzillament escric i publico per aquells i aquelles lectors/lectores que vulguin llegir-me. La raó de ser del meu ofici és tenir coses per dir i cercar la meva manera literària

En Marvin Gave i la Tammy Garrell ens diuen que no hi ha cap muntanya prou alta per aconseguir allò que somniem, l'amor:

Imatge presa de la xarxa Dia a dia, ens trobem davant d'infinites adversitats, però des dels seus orígens, la literatura ens ensenya a somniar. Moltíssims autors i autores de la literatura universal, òbviament en aquest gran grup hi afegíriem tots i totes els nostres escriptors/res, ens han deixat escrites les seves obres, que en molts casos hi han reflectit societats dures, sentiments d'angoixa o de desamor en el cas dels poetes romàntics, per exemple; o com algunes filosofies ens condicionen com va voler demostrar Èmile Zolà amb el determinisme i el naturalisme al segle XIX. Tot això ens ensenya i ens ofereix un munt de textos literaris que ens fan somniar contínuament, i ens recorden que gràcies als llibres, a la música, i a l'art podem resistir qualsevol moment de desànim. Per això, els homenatges blocaires són tan importants perquè recordem a la xarxa cadascun dels i de les figures de la literatura de casa nostra que ens han ensenyat a somniar, a ser crítics, a estimar

1. Nom d'una espasa del període del Rei Artús i els caballers de la taula rodona. 2. Nom d'un recurs literari. 3. Nom d'un gènere literari en què l'emissor intenta persuadir d'alguna cosa als oients. 4. Nom d'un gènere literari de l'edat mitjana. 5. Nom d'un fet polític que va canviar el període del segle d'Or en la literatura catalana. 6. Nom de la causa de la mort del protagonista de Tirant lo Blanch . 7. Títol d'una obra basada en diàlegs escrita per Cristòfor Despuig. 8. Nom sencer d'un baró del segle XIX que va escriure la primera obra considerada dins del gènere periodístic. 9. Nom d'un gènere de la literatura popular del període XVI,XVII i XVIII. 10. Nom d'un fet econòmic que es va produir a Catalunya entre el 1871 i el 1885, i nom d'un escriptor que va fer una novel·la sobre aquest fet. 11. Nom del poeta valencià a qui pertanyen els següents versos: Per què em miren tos ulls blaus, si no em vols, dolça xiqueta? Si em negue

Imatge presa de la xarxa què et suggereix aquesta imatge?

Fascicle V: -Una lladre de somriures! Va afirmar la flor. Aleshores, la Margarideta va recordar el segon quadre, el de la dona que somreia. No sabia si tenia cap relació, i abans que digués res, la flor va dir: -Sí, aquella dona del quadre és una bruixa. Viu dalt de la muntanya en una cabana, i s'ha endut tots els somriures... -Aniré a la cabana i els recuperaré. I aleshores va aparèixer el nan Benjamí. -Hola, Margarideta! -El nan Benjamí! -No et pensaves que et deixaria anar a sola a la cabana de la bruixa, oi?Així tots dos, van acomiadar-se de les flors, i van pujar muntanya amunt, mentre el nan li explicava que la bruixa tenia els somriures en un flascó, i que haurien de pensar un pla per recuperar-los. Quan van arribar-hi, el nan es va amagar a prop d'allà, i la Margarideta va trucar a la porta: Toc, toc! -Qui hi ha? -Va respondre una veu aparentment dolça. Sóc la Margarideta! Es va obrir la porta, i va sortir una dona molt bonica. La Margarideta no s'acaba

D'ençà que vaig donar vida a l'Arlequí i per tant al bloc Antaviana, he tingut la sort de participar en tots els homenatge de la blogosfera que hem dedicat a personalitats de la cultura catalana que són absents, però que no els oblidem ni els deixem de llegir. Un cop més, s'ha demostrat que la blogosfera continua viva, i ben viva, i que serveix d'espai per a reunir moltíssims blocaires que s'han volgut afegir a l'homenatge. En aquesta ocasió, es tractava de posar un apunt dedicat a una autora que va morir jove, Montserrat Roig. Montserrat Roig va ser escriptora,periodista i també dona compromesa amb la seva realitat social i política. Ens va deixar un llegat: la lluita pels nostres drets, i també per la nostra cultura. Així, la xarxa s'ha vist inundada de més d'un centenar d'apunts amb l'etiqueta: 20 anys sense Montserrat Roig, i amb tres blocaires al capdavant: Víctor Pàmies , Carme Rosanas i Lluís Gil. Gràcies a tots i totes ells i ells, hem

En aquest vídeo, l'escriptora Isabel Clara Simó ens explica perquè no podem oblidar la figura i la tasca cultural i de memòria històrica en llengua catalana de la Montserrat Roig. De fet, és fins i tot un vídeo que parla de temes de l'actualitat, ja que l'escriptora que fa vint anys ens va deixar a causa d'un càncer amb només 44 anys, era una escriptora compromesa amb el seu temps: la transició, així com també amb la seva llengua: el català. Montserrat Roig té una extensa llista d'obres de narrativa, així com també vídeos on ella va entrevistar a personalitats de la cultura catalana del moment. Així no podem ni devem oblidar, és més hauríem de llegir, conèixer profundament la figura i l'obra d'aquesta barcelonina que va tenir la mala sort de deixar-nos abans d'hora. Aquí teniu el meu HOMENATGE a una de les escriptores més polifacètiques i més desconegudes de tots els temps, Montserrat Roig:

Imatge presa de la xarxa Un matí de primavera, en un jardí ple de roses, pensaments i orquídees, de sota terra nasqué un bri de color verd, suau i delicadíssim. El vent, la pluja, la neu i el fred el sacsejaven fins a deixar-lo gairebé intert. Al dia següent, el bri seguia creixent cap al cel. Al cap d'uns anys, aquell bri de color verd desaparegué, i en aquell racó nasqué un roure.

Avui podeu escoltar i sentir la cançó, It must have been love del grup Roxette , que ens recorda que hi ha moments en què per alguna raó no sorgeix l'amor.

Imatge presa de la xarxa Avui he decidit repescar la secció Joies lingüístiques per a parlar d'una dualitat, que comença amb la següent qüestió: Despullar-se o ser despullat? Vet aquí, doncs, que podria, d'antuvi, semblar una pregunta picantona, si es vol, però em centraré en termes literaris. Despullar-se, en sentit propi, significa treure's la roba. Ara bé, si parlem de literatura, fa referència a l'acció de nuar-se d'un/a escriptor/a quan mostra una petita part dels indrets més recòndits del seu jo; amagant-los paradoxalment, mitjançant el llenguatge literari. Pel que fa al segon terme, ser despullat , en sentit propi significa quan un home o una dona desvesteix a algú altre/a. Aquest segon terme es podria aplicar en dos sentits literaris. El primer és quan els/les escriptors/res arriben a l'ànima dels i de les lectors/lectores i els desvesteixen a través de la paraula amb un sentit figurat. L'altre sentit, seria quan els i les crítics/ exerceixen la s

Text inspirat en una imatge del blog del Manel d'Incontinències fotogràfiques. Ha arribat la tardor, i m'he assegut davant d'ella. Torno a mirar-la una altra cop, és nítida, quieta i indiscreta. M'ensenya l'altra banda del món: el carrer. No puc apartar el meu esguard d'ella. I en la quietud, som un sol ésser, que s'escindeix quan el soroll trenca el silenci.

Imatges preses de la xarxa què et suggereix aquest paisatge.

Imatges preses de la xarxa què llegeixes aquest mes.