Reflexions en veu alta: Viatge cap Ítaca

Imatge extreta de la Vikipèdia. Illa d'Ítaca vista des del satèl·lit.

L'ofici d'escriure és un ofici dels més complexos. Des de sempre, he anat escrivint contes breus, i gràcies al bloc de tant en tant, escric una mica de tot, com bé ja sabeu els que us apropeu aquí i em llegiu. Ara bé, "la vox populi", els crítics literaris, les revistes culturals i d'altres mitjans de comunicació associen el fet d'escriure amb el fet d'escriure i publicar, sobretot publicar, un llibre. Cada dia, llegeixo titulars de diferents mitjans de novel·les que van sorgint, tant d'autors foranis com d'autors de les nostres terres amb llengua pròpia i amb història. Jo de moment he publicat dos llibres, i he participat en un parell de publicacions conjuntes. Tot i que tinc alguns projectes al calaix, fa poc he recuperat el costum d'escriure contes breus, contes inèdits i que més aviat, són exercicis literaris per perfilar la meva veu narrativa, i obrir-me a nous horitzons i avançar, sempre avançar, mai estancar-me com els rius que s'estanquen. I el fet és que és com si tornés a començar l'ofici d'escriure, només que ja no sóc aquella noieta que només agafava un paper i escrivia contes inventats per refugiar-se de la realitat, sinó que he crescut, he llegit, he viscut noves experiències, i tot això són elements que poso al meu bagul per poder avançar i caminar per nous horitzons, per cercar la maduració del meu estil, que ja em perdonareu, però diria que ja començo a perfilar una mica un estil propi, tot i que sé i sóc ben conscient que encara em queda molt camí per recòrrer. I és que cada projecte, cada esborrany, cada idea, cada paraula sempre és començar de zero per arribar com sempre a Ítaca, per dir-ho en termes metaòrics, i ja sabem que el fi no és arribar a Ítaca, sinó el recorregut que fem al vaixell i que ens porta per milers de camins per descobrir amb gegants i éssers que ens dificultaran l'arribada.