Antaviana 6.0

Imatge presa de la xarxa El sol entra per la finestra, i s'endinsa pels racons de la casa, i jo corro per robar-ne un bocí, i abans que pugui palpar-lo amb el capcir dels dits, ja ha fugit cap a d'altres finestres.

Imatge presa de la xarxa El bloc Antaviana, celebra els 50 anys de la publicació de La Plaça del Diamant amb un fragment del capítol XXV: [...] I va ser aquell dia que vaig dir-me que s'havia acabat. Que s'havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, ¡tot a passeig! Però no sabia com... Aquest pensament se'm va quedar per dins del cap com una brasa. [...] Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, menjadors, colomar i cabassos de colomassa, ¡tot a passeig! [...] La mare d'en Quimet, sense voler, m'havia donat el remei... I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven. Aprofitava que els nens dormien en havent dinat i aleshores pujava al terrat i tumentava els coloms. La golfa va al sostre i el feia cremar; i entre la febre dels coloms i la pudr de la febre, allò era l'infern.

Avui Gabriel Ferrater compleix 90 anys. La literatura catalana ens va donar a conèixer Gabriel Ferrater, i la seva mort ens va deixar una obra poètica breu però intensa. Podríem pensar que amb la seva absència s'ha creat un silenci en les lletres catalanes, però la seva veu que ha nascut en cadascun dels seus poemes i que ha anat creixent ha trencat aquest silenci. I ell ha esdevingut EL POETA, el nostre POETA. Vull dir que ell, a través del llenguatge, ple de dobles sentits i amb missatges que cal desxifrar llegint una i una altra vegada, amb calma, cada vers ,ha creat una poètica: la ferratariana. I aquesta veu, pòstumament, ha anat creixent fins arribar als nostres dies. I avui, moltíssims joves poetes el llegeixen, rellegeixen i l'admiren perquè el què va escriure no ha mort, sinó que viu entre nosaltres, els amants de les lletres, de la poesia, de la nostra poesia. I Ferrater ha contribuit a forjar la nostra tradició literària contemporània. Hi ha un abans i un després d

Imatge presa de la xarxa El passat dissabte 12 de maig, la Llibreria Catalònia de la mà de Jordi Valls i Miquel Colomer es va celebrar la novena marató dedicada a un poeta, aquest cop l'homenatjat fou Josep Maria de Sagarra. Es tractava de dedicar deu hores a llegir textos de l'autor. Ara bé, jo que sóc lectora i he llegit Sagarra, aquell dissabte em vaig adonar que no havia llegit pràcticament res. Dalt d'un petit escenari amb un micròfon, van anar pujant diferents persones que van recitar poemes, un dels més sentits fou "Vinyes verdes vora el mar". També van llegir fragments de Les memòries I i II, que ens permetia conèixer una part important de la persona de Josep Maria de Sagarra. També hi va haver qui va llegir un fragment del "Rossinyol" del llibre els Ocells amics , i fins i tot van llegir poemes satírics on no s'escapava cap personalitat de les seves sàtires. Com no, també hi va haver qui va llegir prosa com l'Aperitiu. I així van anar de

En l'any de la Paraula Viva, l'IEC i Víctor Pàmies ens convoquen perquè participem en la iniciativa d'apadrinar una paraula de la nostra llengua. Jo he apadrinat la paraula Esperança. L'Esperança és un mot que sempre ens deixa una porta oberta, encara que ens envolti la foscor, els dubtes o un període de tristesa. L'Esperança d'un món, una educació i una sanitat, i també d'una Catalunya millor. Per això apadrino la paraula que mai hem d'oblidar ni perdre, perquè l'Esperança és l'últim que és perd perquè és com la primavera que ens aporta nous somnis i nous projectes per fer realitat. L'Esperança ens uneix cap a un present i un futur millors.