Conte: La flor marcida

-





Un dia to jo em vaig transformar en una flor marcida. Cada dia les flors s'esrogueïen i se'm feia dificíl respirar tal i com em deia l'Espill. Un vespre, em van robar el somriure, i jo creia que ja no podria recuperar-lo. Així que esperava que m'anès apagant, i un matí la pluja d'aigua i els raigs del Sol em van tornar el somriure.

Comentaris

  1. Sílvia 4 de gener del 2013, a les 21:33

    M'agrada que les flors revifin. Segur que ho va fer amb força i va resultar més bonica que abans.

    ResponElimina
  2. Rafel4 de gener del 2013, a les 22:44

    Revifà amb la rosada renovellada de cada matí.
    Bon any 2013

    ResponElimina
  3. montse5 de gener del 2013, a les 12:33

    M'agrada aquest somriure.

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls5 de gener del 2013, a les 14:39

    Sílvia, és cert és bonicque les flors revifin.

    Rafel, gràcies per regalar-nos la teva poesia!

    Montse, celebro que t'agradi el somriure

    Bon any 2013 a tots tres!

    ResponElimina
  5. Anònim7 de gener del 2013, a les 16:47

    ola k ase

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació