Antaviana 6.0

Cada any, la Generalitat i les institucions culturals inauguren l'any d'un/a escriptor/a. Com tots sabem, enguany està dedicat al centenari, entre d'altres, a l'autor creador de mites com SINERA o SEPHARAD, és a dir, Salvador Espriu. Fa dies que als mitjans sona la notícia que el comissari d'aquest esdeveniment cultural anual, en Xavier Bru de Sala, ha estat recompensat per l'Any Espriu amb la xifra de 123.000 euros. Bé, aquí se'm genera una qüestió: És normal que un comissari d'un esdeveniment rebi aquesta xifra?És clar que no poso en dubte que les persones que treballen per la cultura no es mereixin una recompensa. Ara bé,  tenint en compte, "la crisi" que arriba fins als llindars de la cultura, se sap  que 'ha retallat el pressupost per a les institucions culturals. Així com també, el fet que els mitjans públics com TV3 estan en perill de ser privatitzats; i encara més sembla que no hi hagi pressupost per a l'educació pública, etc

Des de ben petita, he anat al teatre. I cada vegada que entro per la porta, i després els meus peus baixen pels graons de la platea, buscant el seient que em pertoca, alguna cosa es desperta dins meu. Quan s'apaguen els llums, i s'aixeca el teló, mostrant l'escenografia, la meva emoció és gran, molt gran, una emoció que augmenta quan van apareixent els personatges a poc a poc, en els diferents actes, i escenes. I és què faríem sense el teatre? Un espai que és com  un mirall a l'inrevés, potser? Allà on t'oblides del món, però veus el món a através d'aquelles parets, que s'anomenen escenari, sota els focus que il·luminen uns personatges que han bandejat els seus noms reals per esdevenir unes veus que els autors i autores han creat perquè nosaltres les veiem i les escoltem. Estem en un moment difícil, però el teatre forma part de nosaltres perquè necessitem veure la literatura en viu per recordar els clàssics, i conèixer els nous i noves dramaturgs que po

L'Arlequí diu a reveure a un gran músic que ens ha deixat, escoltant la peça "Sabor a mi" tocada amb dos pianos.

un conte, aforisme, poema, vers... per aquesta imatge.

Fa poc vaig rellegir el poema Josep Carner de Gabriel Ferrater, on distingia entre la fugacitat del temps, i la perdurabilitat de la poesia i en concret de la poesia de Josep Carner. El jo poètic explica que ell ha rebut un llibre de poemes de part d'una noia del present, però ell ja va donar el mateix llibre a una altra noia en el passat. I així es mostra una mena d'antítesi entre el temps real que esdevé efímer, i la idea que les poesies de Carner es mantindran en el temps perquè sempre hi haurà gent que les llegirà. Un bon exercici metaliterari per tractar el tema universal de la fugacitat, així com de la universalitat de la poesia. Em trec el barret davant del mestre Ferrater. I us poso el poema perquè gaudiu de la poesia d'ahir, avui, i demà. JOSEP CARNER En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir l'olor de maig que brunz a fora, i és petita la làmpara amb què en tinc prou per fer llum a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner, que tu em

L'any 1913 naixia a Santa Coloma de Farners, Salvador Espriu. Espriu va ser un escriptor polifacètic ja que va conrear tots els gèneres: narrativa breu, novel·la, teatre i poesia. Tot i així, avui coincicint amb el dia mundial de la poesia catalana, dins l'any dedicat al seu centenari, l'Arlequí enceta la nova secció amb la figura i una obra concreta de Salvador Espriu. L'any 1960, després d'una escletxa per on sortia l'alenada mínima de llibertat del règim franquista, van  sorgir dues obres poètiques: La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances Pagades de Pere Quart que van significar l'inici d'un nou corrent literari, anomenat, "realisme històric".Un any abans de la publicació de l'esmentada obra d'Espriu, va sorgir a Catalunya aquest corrent, procedent d'Europa, que tenia la voluntat d'una banda rebutjar la cultura d'aquells moments, en ple franquisme, i de l'altra banda, els autors i autores, d'aquell t

Ella dormia, mentre la neu emblanquinava l'asfalt. Els braços de Febus la van acariciar suaument. Ella obrí els ulls i veié l'escletxa de l'hivernacle.

L'hem construït a les palpentes. Conjunt de sals i minerals que ens ha robat la paraula. Pedra a pedra, les nostres veus s'han anat esborrant fins que han esdevingut silencis. Camino sense girar-me per si tinc la temptació de trencar el mur de silencis amb un crit.

Aquí tenim la història que escriviu vosaltres els blocaires/lectors/res. Encara no s'ha acabat així que animeu-vos a participar-hi! montse  ha dit... De sobte, topa amb aquella dona de mirada fetillera i sent un neguit interior que despista tots els seus pensaments. 11 de febrer de 2013 18.35  Elfreelang  ha dit... I la dona fetillera i despistada com era va voler fer un encanteri i ai! com sempre es va equivocar i sense voler va convertir aquell músic solitari en.... 11 de febrer de 2013 21.09  Rafel  ha dit... ... una escultura femenina enamorada d'un mestre d'art que l'estava dibuixant al carbonet... 13 de febrer de 2013 22.58  Carme  ha dit... La fetillera, es va quedar molt trista, perquè en realitat aquell músic solitari l'havia enamorat. No volia una escultura femenina i menys enamorada d'un altre. Què podia fer? Ella es deia sóc fetillera, per molt despistada que sigui, alguna cosa he de poder fer. 17 de febrer de 2013 15.57