Antaviana 6.0

El riu Lateu em parla: Vull el teu somriure, Vull la teva força, vull que et banyis dins meu.

Camino a cegues, i m'entrebanco amb la mateixa pedra. El teu esguard fuig darrere d'un altre. La veu del mirall em parla: Desperta't!

Avui es compleixen setanta-set anys de la mort d'un poeta nascut a Granada: Federico García Lorca. Què sabem d'aquest poeta? Què sabem de la seva vida i de la seva mort? Tenim moltes preguntes i algunes sense respostes. Però si volem saber qui era i què ens va llegar, aleshores caldrà aprendre a llegir a poc a poc la seva poesia, paraules plenes de sentit, d'imatges i  de bellesa... Lorca tenia un talent inigualable, gràcies a la Generación del 27, ell va anar construint la seva obra tant poètica com dramàtica, arran de les seves vivències, i també de la seva cultura literària, i dels seus viatges. Qui no recorda aquells versos: "Verde que te quiero verde", o la canço popular de la "Tarara"? per citar-ne alguns. Cada peça poètica, cada obra teatral han esdevinguts llegats que ell ,sense saber el seu trist destí, ens va deixar ahir, ens ha deixat avui i que podrem recuperar demà. Sempre, Lorca! Caña de voz y gesto, una vez y otra vez tiembla si

Si mirem les xifres, fa sis anys que va néixer el bloc Antaviana, i l'Arlequí va començar a signar posts, seguirem dient que avui escric el post 1399, i tinc uns 159 seguidors/res. Si anem més enllà dels càculs, des que vaig començar he après a compartir escrits, entrevistes, jocs literaris, articles, reflexions, jocs creatius... El més important sempre ha sigut que vosaltres esteu aquí, tant si deixeu comentaris, com si feu una ullada els posts que vaig penjant. Escriure un bloc no té raó de ser, sinó hi ha lectors/res/autors/res amb qui tenir una comunicació bilateral. Quan vaig iniciar-me al món dels blocs o blogs, poc m'imaginava totes les satisfaccions que guanyaria, quan escric i em contesteu amb un poema, o fins i tot, alguns heu proposat aquest bloc a alguns premis blocaires. Aquest espai ha anat creixent, i l'Arlequí, el meu alter ego, també ha crescut. Potser no actualitzo tant a diari com al principi, però procuro seleccionar més el que m'interessa penjar, d&

Avui es compleixen 89 anys de la mort d'en Joan Salvat-Papasseit. Salvat-Papasseit és un d'aquests poetes que al morir jove, ell i la seva obra es van immortalitzar. Va ser un dels autors que va aventurar-se en les Avantguardes, i així és com en la seva poesia trobem cal·ligrames, i aspectes característics del període que cercava trencar amb la tradició literària precedent. Però Salvat-Papasseit és un d'aquells poetes que més bé ha "cantat el tema de l'amor amb la seva obra poètica, especialment amb El poema de la rosa als llavis. Aquesta obra pren referents com la poesia trobadoresca, i la singularitat de la veu poètica de Salvat-Papasseit construeix una història on el jo poètic s'enamora d'una noia, i la va conquistant per mitjà de  la poesia, fins que finalment aconsegueix tenir el seu amor. Una obra que és cícilica, ja que en el darrer poema es mostra com l'enamorament i el desig poden tornar començar un altre cop. El poeta barceloní amb un

Arran del centenari del naixement de Bartomeu Rosselló-Pórcel, he descobert pels tuits de la gent, que aquest poeta i l'Espriu eren bons amics, i aquesta amistat es va traduir en llurs obres poètiques, ja que es van dedicar poemes l'un a l'altre. Penso que això és el que fa grans aquests dos homes, perquè no només tenien el do de la poesia, sinó que compartien aquest do entre ells, i avui que tots dos són absents, tenim el testimoni de la seva amistat a través del llegat que ens han deixat. Quantes coses s'aprenen quan han passat anys, i encara hi ha dades dels poetes més universals que tenim que ens els representen com persones encara per a descobrir, tant a nivell personal, com a nivell poètic. Celebro aquesta amistat, perquè avui podem celebrar els dos centenaris, recordant les paraules que es van dir mitjançant els versos i l'harmonia de la poesia. Alcem les copes i brindem per les amistats entre poetes universals.

Un vídeo amb una cançó plena de ritme, colors amb la veu de Macy Gray. Que tingueu un bonic dia a tot el món!

"Pensar o despensar?, aquesta és la qüestió." Despensar, tancar els ulls i desvetllar els de l'ànima. Despensar els desamors de ningú Despensar per uns instants, la fotografia del nostre món ple de misèries, tristeses, injustícies, i criatures sense far. Despensar i obrir l'ànima al fons del mar i  sentir la música de les ones acaronant les roques, i i les ones deixant-se acaronar per la lluna.

Fa uns quants anys, quan jo estudiava filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, el professor Josep M. Balaguer de literatura contemporània, en l'assignatura Poesia del Segle XX II, ens va descobrir la figura i l'obra de Bartomeu Rosselló-Pórcel, un poeta que va morí jove però que com molts d'altres ens va deixar una obra poètica plena de força, intensitat  i un llenguatge ric i ben acurat. Probablement, hagués desenvolupat un cosmos poètic enorme si la mort no se l'hagués endut tan aviat.  Com ell, altres poetes com Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Gabriel Ferrater, Maria Mercè-Marçal han tingut una vida breu, però la seva obra breu però no menor ha esdevingut universal. Així doncs, avui podem recordar la figura de Rosselló-Pórcel que va crear una poètica genuïna, i el fet que avui celebrem el seu centenari ens permet descobrir i redescobrir els seus poemes, i a través d'ells la seva visió de la poesia. Un poeta que cal no oblidar i que cal lle