Antaviana 6.0

  Des que tinc ús de raó, quan em venia al cap el nom Miquel Martí i Pol, de seguida recordo un home afable, en una cadira de rodes, aparentment immòbil, ple de vitalitat i sempre amb un somriure als llavis. Tothom sembla ha llegit algun poema de Miquel Martí i Pol, però després d'un any de la seva absència humana, què en sabem d'ell? Realment, hem aprofundit en la seva poesia? Crec que aquests aniversaris ens fan adonar que potser encara tot just estem començant  a copsar un món poètic, amb segell propi, d'un home d'una intensa força poètica. Quan perdem algú com ell, es crea un buit irrecuperable. Cada poeta, cada vers, cada estrofa esdevenen únics i universals , cosa que contribueix a construir el nostre viatge per la poesia, un indret, que ens mostren un camí que mai no té fi.  Redescobrim-lo una mica més llegint un dels seus poemes, en el desè aniversari de la seva absència. Estimada Marta [I] Mira'm els ulls que cap fosca no venç. Vinc d'u

Entrée du village de Voisins (1872)                                                  "Two Women Chatting by the Sea," St. Thomas, (1856) Fonts: wikipedia Avui m'he apropat al Caixa Fòrum de Barcelona, i m'he endinsat en l'exposició d'un pintor que m'era totalment desconegut: Jacob Abraham Camile Pissarro (1830-1903). Pissarro, nascut a l'Illa de St. Thomas U.S Virgin Islands, va ser el mentor de l'impressionisme, i es va relacionar amb Paul  Cézanne i Claude Monet.  El cert és que la seva obra pictòrica va ser eclipsada per la fama del seu amic Monet. Tot i així, ell va ser "l'impulsor" dels quadres que es pintaven amb les impressions del moment, i que segons com els miris, tens una impressió una altra, si ets a prop veus els trassos gruixuts del pinzell, i si ets lluny veus l'efecte de tota la pintura. Pissarro es va especialitzar en paisatges verds, sobretot amb un element quasi obssessiu: el camí. I això sí semp

Des dels temps en què els trobadors componien els seus poemes d'amor per a les seves dames, hem immortalitzat aquells primers, oblidant-nos de les trobadores. I sovint, quan hem parlat dels diferents períodes de la història de la literatura tant catalana com universal hem utilitzat el terme "escriptors", enterrant en l'oblit a moltes escritpores, encara anònimes per a nosaltres. Hi ha qui diu que la idea de dir poetes i poetesses, per exemple és "ridícula". Crec que utilitzar els dos termes no tan sols és correcte sinó un exercici de memòria històrica. Em fa l'efecte que hi ha qui li fa nosa que alguns i algunes volguem donar visibilitat a les dones. I és per això que quan ens referim a persones que es dediquen a conrear poemes podem optar per dir "poetes" o "poetes i poetesses".