El diumenge passat, vaig deixar-me caure pel cinema per veure el film La la land Tothom me n'havia parlat molt bé, i tenia curiositat per veure-la. D'entrada, sembla que sigui una "típica" pel·lícula romàntica i musical, però el cert és que el fil narratiu no és convencional. D'entrada, a través d'un flaxback se'ns mostra el principi de la història dels dos protagonistes, un tret molt ingeniós. La història d'amor pot semblar una de moltes, però crec que surt de sentimentalismes i idealitzacions. És una pel·lícula que sovint fa un homenatge al cinema d'actors i actrius com Spencer Tracy, Katherine Hepburn o James Dean, quan el cinema era i és el setè art. El director Damien Chazelle al llarg de la narració juga amb diferents tècniques narratives molt ben emprades i el resultat és un film gens típic. Crec que és un gran homenatge al cinema amb lletres majúscules.
